El monarca era conegut com el primus inter pares, és a dir, el primer entre iguals (nobles). La
monarquia era de dret diví atès que
l’Església cristiana, durant els primers segles medievals que els monarques
eren representants de Déu a la
Terra, amb la missió de governar el seu poble i de defensar el seu regne.
Els territoris que el monarca tenia sota la seva
autoritat componien el seu regne i eren considerats com el seu patrimoni personal, que podia dividir o
unir segons la seva conveniència.
Sovint passava que un noble es feia vassall d’un altre
rei i les seves terres s’integraven en un altre regne, i que un
monarca dividia el seu regne entre els seus hereus. D’aquesta manera, les
fronteres dels regnes canviaven fàcilment.
El monarca compartia el govern del regne amb la gran
noblesa (comtes, ducs, marquesos) i les autoritats religioses principals
(bisbes i abats). Tanmateix, tenia algunes atribucions exclusives:
Ø Dirigir
campanyes militars, a els quals havien d’anar els vassalls amb els seus
exèrcits (mainades) si no volien ser
considerats traïdors i perdre el seus feus.
Ø Recaptar
impostos per a guerres, coronacions, etc.
Ø Exercir
de jutge suprem en plets, però sense interferir en els feus dels seus nobles o
de l’Església.
Per governar, el rei comptava amb l’ajuda de la cúria o consell reial, formada per un grup de bisbes, abats, comtes, ducs i
marquesos, que l’aconsellaven a l’hora de prendre decisions. El rei estava
envoltat per un seguici de persones que formaven la cort: família, amics i consellers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada